Diario Avui, 8 de noviembre de 2003
Eva Piquer
La ambición a menudo te hace ir por la vida cargado de tensión y carente de generosidad. Crees que tienes menos de lo que mereces, y lo haces pagar a los que te rodean. Intentas ser más alto que nadie cortando la cabeza a los demás. Estás malamente con el mundo y, sobretodo, contigo mismo.
Hay personas que, con los años, acaban haciendo las paces con aquello que son y se instalan en una especie de estado de gracia. Saben que ya han llegado tan lejos como podían, aunque se hayan quedado en la esquina. Se relajan, dejan de estar pendientes de los candidatos a hacerles sombra, aparcan la trascendencia y aprenden a reírse de ellos mismos. Se diría que han descubierto el secreto de la felicidad: no se trata de tener lo que deseas (la ambición es ilimitada) sino de desear lo que tienes.
Dicen que es más fácil llegar a este estado de gracia (observable en algunos políticos retirados) cuando tienes mucho. Como Julio Iglesias, que vuela en avión privado, ha vendido 250 millones de discos, ha encontrado la estabilidad sentimental y sabe que cada treinta segundos suena una canción suya en un rincón del planeta.
El jueves pasó por La columna un Julio Iglesias fresco, divertido, desinhibido, agradecido, menos envarado que tiempos atrás (a pesar de que conserva ciertas manías: sólo le vimos el perfil derecho). Sin duda, los sesenta años lo prueban.
"He sido demasiado cursi, mucho, mucho, mucho. Pero no me quiero morir sin explicar que me he divertido muchísimo. Ahora cuando me miro en el espejo me río de mí, no quiero ser la caricatura de aquello que he sido".
El entrevistado puso a Julia Otero en más de un compromiso, sin embargo esto no aguó el buen rollo. La periodista confesó que estaba gratamente sorprendida, porque se lo esperaba de otra manera. "Más gilipollas", dijo él. "No, más acartonado", respondió ella.
Sobre qué legado dejará, el cantante respondió: "He demostrado que los caballos con las patas flacas también pueden ganar carreras". Y se fue cabalgando a firmar discos a El Corte Inglés.
El cavall flac
Diario Avui, 8 de noviembre de 2003
Eva Piquer
L'ambició sovint et fa anar per la vida carregat de tensió i mancat de generositat. Creus que tens menys del que mereixes, i ho fas pagar als qui t'envolten. Intentes ser més alt que ningú tallant el cap als altres. Estàs malament amb el món i, sobretot, amb tu mateix.
Hi ha persones que, amb els anys, acaben fent les paus amb allò que són i s'instal·len en una mena d'estat de gràcia. Saben que ja han arribat tan lluny com podien, encara que s'hagin quedat a la cantonada. Es relaxen, deixen d'estar pendents dels candidats a fer-los ombra, aparquen la transcendència i aprenen a riure's d'elles mateixes. Es diria que han descobert el secret de la felicitat: no es tracta de tenir el que vols (l'ambició és il·limitada) sinó de voler el que tens.
Val a dir que és més fàcil arribar a aquest estat de gràcia (observable en alguns polítics retirats) quan tens molt. Com Julio Iglesias, que vola amb avió privat, ha venut 250 milions de discos, ha trobat l'estabilitat sentimental i sap que cada trenta segons sona una cançó seva en un racó del planeta.
Dijous va passar per La columna un Julio Iglesias fresc, divertit, desinhibit, agraït, menys encarcarat que temps enrere (tot i que conserva certes manies: només en vam veure el perfil dret). Sens dubte, els seixanta anys li proven.
"He estat massa cursi, molt, molt, molt. Però no em vull morir sense explicar que m'he divertit moltíssim. Ara quan em miro al mirall em ric de mi, no vull ser la caricatura d'allò que he estat".
L'entrevistat va posar Júlia Otero en més d'un compromís, però això no va aigualir el bon rotllo. La periodista va confessar que estava gratament sorpresa, perquè se l'esperava d'una altra manera. "Més gilipollas", va dir ell. "No, més encartonat", va fer ella.
Sobre quin llegat deixarà, el cantant va respondre: "He demostrat que els cavalls amb les cames flaques també poden guanyar curses". I se'n va anar cavalcant a firmar discos a El Corte Inglés.