"La capital"

Diario Avui, 10 de febrero de 2002

Artículo original en catalán

Xavier Carreras

Alguna vez hemos expresado que la experiencia y la fashion natural de Julia Otero delante de las cámaras hace que se mueva por los platós con la absoluta elegancia que confiere la simplicidad. Su Columna afternoon es el cóctel más energético para combatir los museos de los horrores que cada tarde nos encienden las patibularias especialistas de la televisión cardiaca. En el mundo de la comunicación es importante contar con la honestidad del entrevistador: es lo que ella practica y eso queda reflejado en la calidad de sus entrevistas y en la cómplice intimidad de sus entrevistados. Hoy tiene un oponente difícil en Jesús Quintero, aquel Loco de la colina que nublaba de nicotina el firmamento de El perro verde. Un hombre que se hace escuchar por lo que dice -y lo que silencia- es interesante y profundo. Ahora está preparando un libro -Mis queridos hijos de puta- sobre los líos del mundo de la televisión. Ya nos podemos ir calzando porque en la distancia corta este púgil es peligroso y piensa que hoy no hay comunicadores, nada más mercaderes del periodismo. Con su carácter reposado y distanciado proclama que no mirar la televisión es un signo de distinción y que gracias a la TV hemos vuelto a leer. O sea que quien firma este cuaderno, a parte de ser un iletrado, roza la vulgaridad; nos deberíamos de aplicar aquello de "no le digas a mi madre que soy periodista, ella se piensa que toco el piano en un burdel". Aún así, he de compartir con el Loco su preferencia por un espectador inteligente que por dos millones de distraídos.

En la relación que tienen entre ellas las grandes ciudades de diferentes países o Estados del mundo, los conceptos de centro y periferia son capitales a la hora de evaluar su peso político, económico y social. Entendiendo como centro la capital donde se concentra el poder político, muchas otras ciudades se han convertido en periferia. En algunos casos, esta periferia ha acabado alcanzando el poder; en otros, se ha conseguido una descentralización bastante efectiva, y en situaciones como la del Estado español, a pesar de que la hegemonía permanece en Madrid, ciudades como Valencia, Bilbao, Sevilla y Barcelona cumplen a la perfección el rol de capitales económicas y/o centros de prestigio internacional.

Barcelona-Madrid, la diferencia capital es la propuesta de una noche temática que TV3 debería de explotar más a menudo. En este caso, las tensas y enfrentadas relaciones con el centro -y que se están reproduciendo últimamente- han sido un detonante y un estímulo para proyectarse y convertirse en un foco económico y cultural de primer orden en la península. Por otro lado, Barcelona también se ha convertido en centro de una relación periférica con el resto de Catalunya, un país pequeño, con escasos recursos naturales y orográficamente quebrado, que fue espejo indiscutible del Mediterráneo y que ahora lidera la relación estatal con Europa.

El programa nos desvela algunos puntos de la dicotomía: Madrid es una ciudad puramente administrativa producto de la burguesía financiera, mientras que Barcelona es industrial, por eso mismo las grandes infraestructuras -transportes, redes viarias, puertos, aeropuertos- son competencia madrileña. Barcelona apuesta por Europa de una manera decidida; Madrid por inversiones sud-americanas. La disputa deportiva se convierte en política y es uno de los pocos casos en el mundo. En museística, Barcelona tiene unas instalaciones precarias que han de aprovechar espacios perdidos, mientras que Madrid disfruta de grandes instalaciones en edificios singulares. Todo eso, pagando más peajes económicos que la ciudad que dispone del poder político. Hay una cosa común, sin embargo: el tópico dice que el madrileño vive a medio camino entre la calle y el bar. Eso ya se ha trasladado a Barcelona, una prueba evidente de la castellanización que hemos de soportar. La noche temática continua con Plats bruts y se ha de hacer una precisión. Dicen: "Madrid es horrible, todo el mundo habla en castellano incluso les gustan los toros". En Barcelona, los toros era el espectáculo con más implantación popular a finales del siglo XIX; nada más la voluntad de crear una imagen hispánica de los toros -mediterráneos por excelencia- hizo que la periferia buscara nuevos valores de entretenimiento, como ahora el fútbol, por diferenciarse del centro.

 


Artículo original en catalán:

"La capital"

Algun cop hem expressat que l'experiència i la fashion natural de Júlia Otero davant les càmeres fa que es mogui pels platós amb l'absoluta elegància que confereix la simplicitat. El seu Columna afternoon és el còctel més energètic per combatre els museus dels horrors que cada tarda ens engeguen les patibulàries especialistes de la televisió cardíaca. En el món de la comunicació és important comptar amb l'honestedat de l'entrevistador: és el que ella practica i això queda reflectit en la qualitat de les seves entrevistes i en la còmplice intimitat dels seus entrevistats. Avui té un oponent difícil en Jesús Quintero, aquell Loco de la colina que emboirava de nicotina el firmament d'El perro verde. Un home que es fa escoltar pel que diu -i el que silencia- és interessant i profund. Ara està preparant un llibre -Mis queridos hijos de puta- sobre els entrellats del món de la televisió. Ja ens podem anar calçant perquè en la distància curta aquest púgil és perillós i pensa que avui no hi ha comunicadors, només mercaders del periodisme. Amb el seu tarannà resposat i distanciat proclama que no veure la televisió és un signe de distinció i que gràcies a la TV hem tornat a llegir. O sigui que qui signa aquest quadern, a banda de ser un il·letrat, frega la vulgaritat; ens haurem d'aplicar allò de "no li diguis a ma mare que sóc periodista, ella es pensa que toco el piano en un bordell". Tanmateix, he de compartir amb el Loco la seva preferència per un espectador intel·ligent que per dos milions de distrets.

En la relació que tenen entre elles les grans ciutats de diferents països o Estats del món, els conceptes de centre i perifèria són cabdals alhora d'avaluar el seu pes polític, econòmic i social. Entenent com a centre la capital on es concentra el poder polític, moltes altres ciutats n'han esdevingut perifèria. En alguns casos, aquesta perifèria ha acabat assolint el poder; en d'altres, s'ha aconseguit una descentralització força efectiva, i en situacions com la de l'Estat espanyol, tot i que l'hegemonia roman a Madrid, ciutats com València, Bilbao, Sevilla i Barcelona compleixen a la perfecció el rol de capitals econòmiques i/o centres de prestigi internacional.

Barcelona-Madrid, la diferència capital és la proposta d'una nit temàtica que TV3 hauria d'explotar més sovint. En aquest cas, les tenses i enfrontades relacions amb el centre -i que s'estan reproduint darrerament- han estat un detonant i un estímul per projectar-se i convertir-se en un focus econòmic i cultural de primer ordre a la península. D'altra banda, Barcelona també s'ha convertit en centre d'una relació perifèrica amb la resta de Catalunya, un país petit, amb escassos recursos naturals i orogràficament esquerp, que va ser mirall indiscutible de la Mediterrània i que ara lidera la relació estatal amb Europa.

El programa ens desvela alguns punts de la dicotomia: Madrid és una ciutat purament administrativa producte de la burgesia financera, mentre que Barcelona és industrial, per això mateix les grans infraestructures -transports, xarxes viàries, ports, aeroports- són competència madrilenya. Barcelona aposta per Europa d'una manera decidida; Madrid per inversions sud-americanes. La disputa esportiva esdevé política i és un dels pocs casos al món. En museística, Barcelona té unes instal·lacions precàries que han d'aprofitar espais perduts, mentre que Madrid disfruta de grans instal·lacions en edificis singulars. Tot això, pagant més peatges econòmics que la ciutat que disposa del poder polític. Hi ha una cosa comuna, però: el tòpic diu que el madrileny viu a mig camí entre el carrer i el bar. Això ja s'ha traslladat a Barcelona, una prova evident de la castellanització que hem de suportar. La nit temàtica continua amb Plats bruts i s'ha de fer una precisió. Diuen: "Madrid és horrible, tothom parla en castellà i fins i tot els agraden els toros". A Barcelona, els toros era l'espectacle amb més implantació popular a finals del segle XIX; només la voluntat de crear una imatge hispànica dels braus -mediterranis per excel·lència i cretència- va fer que la perifèria cerqués nous valors d'entreteniment, com ara el futbol, per diferenciar-se del centre.


© 1998-2018 www.juliaotero.net                 

Este sitio web utiliza cookies para obtener datos estadísticos y ofrecer una navegación óptima. Al utilizar nuestra página web entendemos que aceptas su uso. Para más información sobre las cookies y su uso en nuestra web, consulta nuestra Política de cookies.