UN TOMB PER LA VIDA
JOAQUIM MARIA PUYAL - JULIA OTERO
17 DE MAYO DE 1994

PRESENTACIÓ: DE GAL·LÍCIA A BARCELONA

Joaquim Mª Puyal:
Ella és un gallega intel·ligent, simpàtica, bonica i una gran professional, estic segur que de totes aquestes virtuts avui en tindrem una bona mostra. Senyores i senyors, al só de "Anduriña", em plau presentar-los la senyora Júlia Otero i Pérez.
Ella es una gallega inteligente, simpática, guapa y una gran profesional, estoy seguro de que de todas estas virtudes hoy tendremos una buena muestra. Señoras y señores, con el sonido de "Anduriña", me place presentarles a la señora Julia Otero Pérez.

Montse:
Bona nit Júlia.
Buenas noches Julia.

Júlia Otero:
Bona nit.
Buenas noches.

Montse:
Júlia Otero és, com saben els nostres espectadors, una de les veus i de les cares més conegudes de les ones radiofòniques i televisives de l’Estat. Tot i que als 18 anys ja va començar fent ràdio, l’any 88 el concurs televisiu “3x4” la va convertir en un dels personatges més populars dels últims deu anys. La seva professionalitat periodística ha estat premiada, entre d’altres, amb l’Ondes de televisió l’any 1989 i amb el guardó La Antena de Oro per la seva tasca en ràdio i en televisió.
Julia Otero es, como saben nuestros espectadores, una de las voces y de las caras más conocidas de las ondas radiofónicas y televisivas del Estado. A pesar de que a los 18 años ya había comenzado a hacer radio, el año 88 el concurso televisivo “3x4” la convirtió en uno de los personajes más populares de los últimos diez años. Su profesionalidad periodística ha sido premiada, entre otros, con el Ondas de televisión del año1989 y con el galardón La Antena de Oro por su trabajo en radio y televisión.

Puyal:
Segurament molts del espectadors volen saber què ha passat quan ha entrat la Júlia Otero i s’ha aturat aquí i ha començat a dir... Què passava?
Seguramente muchos de los espectadores quieren saber qué ha pasado cuando ha entrado Julia Otero y se ha parado aquí y ha comenzado a decir... ¿Qué pasaba?

Otero:
No, li deia en gallec que “Qué facemos as duas, e la lleu, tan leixos da terra”.
No, le decía en gallego que “Qué facemos as duas, e la lleu, tan leixos da terra”.

Puyal:
A si?, tot això li has dit?.
Ah, ¿si?, ¿todo eso le has dicho?

Otero:
Sí, tot això.
Sí, todo eso.

Puyal:
I vostè què li ha contestat?
Y usted, ¿qué le ha contestado?

Invitada:
Nada, porque me ha hecho mucha gracia que me hablara en gallego.

Puyal:
Pot contestar-li en gallec si vol.
Puede contestarle en gallego si quiere.

Invitada:
¿Que qué facemos? Facendo vida. ¿Sí o no?

Otero:
Sí, pero creo que tu viñieches por un home.

Invitada:
Sí.

Otero:
E una boa razón.

Invitada:
E una razón moi boa.

Puyal:
Molt bé, els nostres espectadors coneixen sobradament la nostra convidada d’avui. Segurament podríem prescindir del bloc biogràfic i podríem prescindir de totes aquelles presentacions perquè la Júlia ès un personatge familiar per tots vostès. És una persona que ha compartit des del televisor moltes vetllades, molts sofàs i moltes tertúlies. Però nosaltres cobrirem el ritual i farem poc o molt les presentacions més o menys convencionals. Per començar, com fem sovint també, recordarem algunes frases, alguns pensaments. Per exemple la Júlia ha dit alguna vegada: “Tots pensem que l’amor és etern fins que s’acaba”.
Bien, nuestros espectadores conocen de sobra a nuestra invitada de hoy. Seguramente podríamos prescindir del bloque biográfico y podríamos prescindir de todas aquellas presentaciones porque Julia es un personaje familiar para todos ustedes. Es una persona que ha compartido desde el televisor muchas veladas, muchos sofás y muchas tertulias. Pero nosotros cubriremos el ritual y haremos poco o mucho las presentaciones más o menos convencionales. Para comenzar, como hacemos a menudo también, recordaremos algunas frases, algunos pensamientos. Por ejemplo Julia ha dicho alguna vez: “Todos pesamos que el amor es eterno hasta que se acaba”.

Otero:
És intrínsec a l’amor pensar que és etern, si no, no seria amor.
Es intrínseco al amor pensar que es eterno, si no, no sería amor.

Puyal:
La Júlia també ha dit: “Mai preguntaria a un entrevistat una cosa que l’hagués de ferir”.
Julia también ha dicho: “Nunca preguntaría a un entrevistado una cosa que le hiriera”.

Otero:
Sí. Jo per l’audiència o per eixir a ràdio o televisió no estaria disposada a fer qualsevol cosa.
Sí. Yo por la audiencia o por salir en radio o televisión no estaría dispuesta a hacer cualquier cosa.

Puyal:
“Si a la premsa del cor no t’hi fiques, t’hi fiquen”.
“Si no te metes en prensa del corazón, te meten”.

Otero:
Sí, es clar. A mi m’han ficat per exemple, jo mai no ho he demanat i m’agradaria no sortir a la premsa del cor, però t’hi posen. No pots triar.
Sí claro. A mí me han metido por ejemplo, yo nunca lo he pedido y me gustaría no salir en la prensa del corazón, pero te meten. No puedes elegir.

Puyal:
“La felicitat és molt poc creativa”.
“La felicidad es muy poco creativa”.

Otero:
És cert. Els intel·lectuals, escriptors, artistes... sempre diuen que les crisis són el més creatiu. Jo hi he escrit també algunes vegades, des dels vint anys estic escrivint i només ho faig quan no em sento massa feliç.
Es cierto. Los intelectuales, escritores, artistas... siempre dicen que las crisis son lo más creativo. Yo he escrito también alguna vez, desde los veinte años estoy escribiendo y sólo lo hago cuando no me siento demasiado feliz.

Puyal:
“Creo que hay que perder el miedo a la palabra feminismo, los detractores se lo han montado muy bien para que feminismo sea sinónimo de mujer histérica y fea”.

Otero:
Sí, això diuen. Però llavors baixes els ulls i dius “si?, vols dir?” I ja està. Diguem-ne els arguments més fàcils, que són els que utilitzen, se’n van... se’n van a fer punyetes, vull dir.
Sí, eso dicen. Pero entonces bajas los ojos y dices “¿Sí, tú crees?” y ya está. Digamos que los argumentos más fáciles, que son los que utilizan, se van... se van a hacer puñetas, quiero decir.

Puyal:
“Yo creo que hay que seducir permanentemente, es el juego que más me divierte. Conecto muy poco y muy mal con la gente que no seduce”.

Otero:
Es que jo creec que la seducció i la comunicació han d’anar agafades de la ma. Per la meva feina penso que és indispensable. I creec que vostè sap una mica d’això, oi?, Senyor Puyal.
Es que yo creo que la seducción y la comunicación han de ir cogidas de la mano. Por mi trabajo pienso que es indispensable. Y creo que usted sabe un poco de eso, ¿verdad?, señor Puyal.

Puyal:
Ens hem de tractar així, si?
¿Nos hemos de tratar así, sí?

Otero:
Ah no!, no, vostè em deia de tu, oi? Perdoni, dic, perdona.
¡Ah no!, no, usted me decía de tú, ¿verdad? Perdone, digo, perdona.

Puyal:
Molt bé. Júlia, tu has dit alguna vegada: “He patit molt”.
Bien, Julia, tú has dicho alguna vez: “He sufrido mucho”.

Otero:
Si, però suposo que com qualsevol. Però vull dir que no tot a la vida són flors i violes i a vegades des de fora sembla doncs, que t’han trobat en un racó i t’han fet triomfar o t’han triat per fer una cosa poc habitual i tothom ha patit i jo també com tothom.
Sí, pero supongo que como cualquiera. Pero quiero decir que no todo en la vida son rosas y a veces desde fuera parece que te han encontrado en una esquina y te han hecho triunfar o te han escogido para hacer una cosa poco habitual y todo el mundo ha sufrido, y yo también.

Puyal:
“Sóc sensible, tinc mal geni, d’acord, però sóc transparent, m’agrada que m’estimin i m’agrada agradar”.
“Soy sensible, tengo mal genio, de acuerdo, pero soy transparente, me gusta que me quieran y me gusta gustar”.

Otero:
Com a tots. I m’agrada la gent que ve de cara, els que entren de perfil hem fan sospitar i a sobre sóc gallega i desconfiada, per tant millor de cara sempre.
Como a todos. Y me gusta la gente que viene de cara, los que entran de perfil me hacen sospechar y encima soy gallega y desconfiada, por tanto, mejor de cara siempre.

Puyal:
“Sóc com una lleona, em barallo amb la gent que m’estimo”.
“Soy como una leona, me peleo con la gente que quiero”.

Otero:
Això he dit!? Doncs és veritat.
¿Eso he dicho? Pues es verdad.

Puyal:
I també has dit una cosa i és l’ultima que de moment et proposo per que comentis: “Sé que no puc tornar a fer televisió amb un programa qualsevol”.
Y también has dicho una cosa y es la última que de momento te propongo para que comentes: “Sé que no puedo volver a hacer televisión con un programa cualquiera”.

Otero:
No, si no ja estaria fent televisió en aquests moments. M’agrada triar.
No, si no ya estaría haciendo television en estos momentos. Me gusta escoger.

Puyal:
Nosaltres, amics espectadors, recordarem ràpidament que aquests coetanis que tenim avui, coetanis de la Júlia, van néixer el dia 6 de maig de l’any 1959. La Júlia va néixer a un poblet.
Nosotros, amigos espectadores, recordaremos rápidamete que estos coetáneos que tenemos hoy, coetáneos de Julia, nacieron el día 6 de Mayo del año 1959. Julia nació en un pueblecito.

Otero:
Sí, a Monforte de Lemos, a la província de Lugo, com la Victòria, per cert.
Sí, en Monforte de Lemos, en la provincia de Lugo, como Victoria (invitada), por cierto.

Puyal:
A mi m’han dit que et vas criar entre vaques, ovelles i gallines.
A mí me han dicho que te criaste entre vacas, ovejas y gallinas.

Otero:
Però literalment eh! A la que em perdien mig hora anaven a les quadres i em trobaven allà, o amb els porcins, o amb els conills, o les gallines, o les vaques,... sempre. Viviem en una casa de camp a més a més, clar. Els avis són de pagès, diguem.
Pero literalmente, ¡eh!. A la que me perdían media hora iban a las cuadras y me encontraban allí, o con los cerdos, o con los conejos, o las gallinas, o las vacas,... siempre. Además vivíamos en una casa de campo, claro. Los abuelos son de campo, digamos.

Puyal:
De tots aquests animalests vas aprendre alguna cosa?
De todos estos animalitos, ¿aprendiste alguna cosa?

Otero:
Doncs gairebé totes les que sé, i totes les que un ser humà hauria de practicar a la vida.
Pues casi todas las que sé, y todas las que un ser humano debería de practicar en la vida.

Puyal:
I, es veritat que vas aprendre a muntar a cavall abans que aprendre a caminar?
Y, ¿es verdad que aprendiste a montar a caballo antes que a caminar?

Otero:
Això m’ho explica la família i els has de creure perquè la família és bona. Però diuen que vaig començar -això m’ho explica la meva mare, sé que és una mica inversemblant, però... - vaig aprendre a parlar abans de tenir l’any. Imaginat si ve de lluny això. I a muntar a cavall abans de caminar, això també m’ho diuen.
Eso me lo explica la familia y los has de creer porque la familia es buena. Pero dicen que comencé -esto me lo explica mi madre, sé que es un poco inverosímil, pero... - aprendí a hablar antes de tener el año. Imagínate si viene de lejos esto. Y a montar a caballo antes de caminar, eso también me lo dicen.

Puyal:
Es a dir, que eres un prodigi de nena.
Es decir, que eras un prodigio de niña.

Otero:
No, perquè a caminar sembla ser que vaig trigar bastant.
No, porque a caminar parece ser que tardé bastante.

Puyal:
Escolta’m, com era la teva família?, ets filla única?
Escúchame, ¿cómo era tu familia?, ¿eres hija única?

Otero:
Sí, però no sóc tonta, eh! Aquesta mania que els fills únics som malcriats i consentits i capritxosos, jo no hi estic d’acord. És més, hi ha un estudi que demostra que els fills únics, donat que mai han hagut de compartir en d’altres, ni competir amb altres germans, arriben a ser més generosos i després tenen millors relacions socials amb els altres. La família era de pagès, doncs anar amb les vaques als camps, al matí i tarda; cuidar els camps també i doncs produir les mongetes, els tomàquets, les patates... I jo vaig criar-me en aquest ambient rural. Sense sentir, segurament, cap soroll de cotxe, ni cap tub d’escaps, ni cap contaminació. Amb unes muntanyes verdes fantàstiques i amb un cel ple d’estels que per la nit se’t tira damunt. És una imatge que recordo sempre de Galícia.
Sí, pero no soy tonta, eh! Esta manía de que los hijos únicos somos malcriados y consentidos y caprichosos, yo no estoy de acuerdo. Es más, hay un estudio que demuestra que los hijos únicos, dado que nunca han tenido que compartir con otros, ni competir con otros hermanos, llegan a ser más generosos y después tienen mejores relaciones sociales con los otros. La familia era de campo, ir con las vacas a los campos, por la mañana y la tarde; cuidar los campos también y producir pues, las alubias, los tomates, las patatas... Y yo me crié en este ambiente rural. Sin oir, seguramente, ningún ruido de coches, ni ningún tubo de escapes, ni ninguna contaminación. Con unas montañas verdes fantásticas y con un cielo lleno de estrellas que por la noche se te tira encima. Es una imagen que recuerdo siempre de Galicia.

Puyal:
La veritat és que recordes moltes coses per ser que quan tenies tres o quatre anys vas venir a Barcelona
La verdad es que recuerdas muchas cosas para ser que cuando tenías tres o cuatro años te viniste a Barcelona.

Otero:
No, això és que hem van refrescar la memòria perquè vaig tornar cada any per les vacances.
No, eso es porque me refrescaron la memoria porque volví cada año por las vacaciones.

Puyal:
Perquè tu vas venir de molt petiteta a Barcelona.
Porque tu viniste de muy pequeñita a Barcelona.

Otero:
Sí, hi tenia tres anys.
Sí, tenía tres años.

Puyal:
El teu pare havia vingut abans?
¿Tu padre había venido antes?

Otero:
Sí, ell havia vingut un parell de mesos abans per buscar feina.
Sí, él había venido un par de meses antes para buscar trabajo.

Puyal:
I quan la va trobar, un dia la teva mare i tu vau agafar el tren i vau venir cap a Barcelona.
Y cuando lo encontró, un día tu madre y tú cogisteis el tren y vinísteis a Barcelona.

Otero:
Sí, un tren de fusta que es deia El Xangai, d’això segur que es recordaran alguns dels espectadors, sí Xangai, segur. I un tren de fusta -vull aigua, sí gràcies-, perdó eh, i em vaig passar tot el camí plorant com una desconsolada.
Sí, un tren de madera que se decía El Xangai, de eso seguro que se acordarán algunos espectadores, sí Xangai, seguro. Y un tren de madera -quiero agua, sí gracias-, perdón eh, y me pasé todo el camino llorando como una desconsolada.

Puyal:
Quant trigava aquell viatge?
¿Cuánto duraba aquel viaje?

Otero:
Prop de 30 hores. Era de fusta, no hi havia cap mena de llitera, ni de llit i si l’hagués hagut els meus pares tampoc la podien pagar i van ser 30 hores molt difícils. Plorava. La última imatge que sembla ser que vaig fer va ser agafar-me a les faldilles de la meva avia i demanar-li que no em deixés marxar. Vaig dir allò “Abueliña quererme levare e eu non quero”. I vaig marxar. La meva mare m’explica, perquè vam fer el viatge les dues totes soles, que va coincidir amb una companyia de varietès que venien d’actuar, sembla ser, a Vigo o La Corunya, i que van passar el viatge intentant distraurem perquè deixes de plorar.
Cerca de 30 horas. Era de madera, no había ningún tipo de litera, ni de cama y si la hubiera habido mis padres tampoco la podían pagar y fueron 30 horas muy dificiles. Lloraba. La última imagen que parece ser que hice fue agarrarme a las faldillas de mi abuela y pedirle que no me dejara marchar. Dije aquello de “Abueliña quererme levare e eu non quero”. Y marché. Mi madre me explica, porque hicimos el viaje las dos solas, que coincidió con una compañía de varietés que venían de actuar, parece ser, de Vigo o La Coruña, y que pasaron el viaje intentando distraerme para que dejara de llorar.



QUAN EREM NENS

Puyal:
Això que acaba d’entrar la Juliette, ¿Identifiques això que acaba d’entrar la Juliette?
Eso que acaba de entrar Juliette, ¿Identificas eso que acaba de entrar Juliette?

Otero:
És un magnetòfon.
Es un magnetofón.

Puyal:
És un magnetòfon de l’any de la picor, un magnetòfon de l’època.
Es un magnetofón más viejo que Matusalén, un magnetofón de la época.

Otero:
Molt antic.
Muy antiguo.

Puyal:
I a aquest magnetòfon hi ha una cinta que nosaltres hem rescatat de l’arxiu de casa dels teus pares. Tu pot ser t’imagines quina és aquesta cinta, però els espectadors segurament els sorprendrà escoltar el contingut d’aquesta cinta. Aquesta cinta correspon a una gravació, segons se’ns ha dit, de quan tenies tu quatre anys. Tu mateixa pots prémer el botó si vols i escoltarem la cinta.
Y en este magnetofón hay una cinta que nosotros hemos rescatado del archivo de casa de tus padres. Tú puede que te imagines cuál es esta cinta, pero los espectadores seguramente se sorprenderán al escuchar el contenido de esta cinta. Esta cinta corresponde a una grabación, según se nos ha dicho, de cuando tenías tú cuatro años. Tú misma puedes apretar el botón si quieres y escucharemos la cinta.

Otero:
Aquest?
¿Este?

Puyal:


(Grabación)

Puyal:
No em negaran que per a una nena que té quatre anys és un poema extraordinari.
No me negarán que para una niña que tiene cuatro años no es un poema extraordinario.

Otero:
I això amb escenografia, d’això si que me’n recordo. Pujada a la cadira com pertocava en aquella època, i tot de memòria.
Y eso con escenografía, de eso sí que me acuerdo. Subida a la silla como correspondía en aquella época, y todo de memoria.

Puyal:
¿No tenies ni quatre anys?
¿No tenías ni cuatro años?

Otero:
No, encara no els havia fet.
No, aún no los había cumplido.

Puyal:
I vas recitar aquest poema a la Barceloneta.
Y recitaste este poema en la Barceloneta.

Otero:
Sí, però si les monges de la Barceloneta al segon dia d’anar al cole, el segon dia de la meva vida, van cridar la meva mare i li van dir “Escolti, aquesta nena és massa ratasàbia. El primer dia ja diu que sap l’abecedari i, escolti, s’hi fica en tot i no para de xarrar, osigui, es que és tremend. La classe on és ella és com un galliner”. Xarrava moltíssim en aquella època, constantment. La frase que jo recordo haver sentit més vegades és “Oh!, parla com una vella aquesta nena”.
Sí, pero si las monjas de la Barceloneta al segundo día de ir al cole, el segundo día de mi vida, llamaron a mi madre y le dijeron “Escuche, esta niña es demasiado ‘sabihonda’. El primer día ya dice que sabe el abecedario y, escuche, se mete en todo y no para de hablar, vamos que es tremendo. La clase en la que está es como un gallinero”. Hablaba muchísimo en aquella época, constantemente. La frase que recuerdo haber oído más veces es ‘¡Oh!, esta niña habla como una abuela”.

Puyal:
Però tu, tu, quan anaves de visita, aquelles coses que es feien abans, que s’anava de visita, ara la gent hi va molt menys de visita s’hi ha fixat, no? i et treien aquells caramelets o aquells pastissos, tu ràpidament agafaves o et portaves bé?
Pero tú, tú, cuando ibas de visita, aquellas cosas que se hacían antes, que se iba de visita, ahora la gente va mucho menos de visita, ¿se han fijado, no? Y te sacaban aquellos caramelos o aquellos pasteles, ¿tú rapidamente cogías o te portabas bien?

Otero:
No, jo era molt bona nena en aquella època, molt, molt bona nena i ...
No, yo era muy buena chica en aquella época, muy, muy buena chica y...

Puyal:
Com pot arribar a canviar una persona, eh!
Cómo puede llegar a cambiar una persona, eh!

Otero:
El que no es fa abans, tard o d’hora, s’ha de fer. Recordo que m’agradava molt més estar asseguda entre els grans, els adults, parlant, que no pas jugant amb els nens, segurament perquè m’havia criat sola i havia après a jugar sola i per tant això m’ho guardava per la meva soledat com a nena. Però si hi havia gent gran, m’encantava estar allà i ficar cullerada qualsevol conversa, sistemàticament, i ni m’aixecava de taula abans que em donessin el permís els meus pares, ni demanava ni agafava cap galeta, encara que m’estigués morint de gana. I més si eren galetes bones perquè m’encanten. Sóc molt llaminera.
Lo que no se hace, antes o después se ha de hacer. Recuerdo que me gustaba mucho más estar sentada entre los grandes, los adultos, hablando, que no jugando con los niños, seguramente porque me había criado sola y había aprendido a jugar sola y por tanto eso me lo guardaba para mi soledad como niña. Pero si había gente mayor, me encantaba estar allí y meter cucharada en cualquier conversación, sinceramente, y ni me levantaba de la mesa antes de que me dieran permiso mis padres, ni pedía ninguna galleta, aunque me estuviera muriendo de hambre. Y más si eran galletas buenas porque me encantan. Soy muy golosa.



LES EVIDÈNCIES DE LA VIDA


Puyal:
Vas tenir un gran disgust quan vas saber les primeres evidències de la vida, tot allò dels nens, de Paris, dels reis... , totes aquestes coses?
¿Te llevaste un gran disgusto cuando supiste las primeras evidencias de la vida, aquello de los niños, de París, de los Reyes... , todas estas cosas?

Otero:
Sí, perquè saps què passa és que n’era molt responsable i quan vaig saber el que costaven els regals dels reis, per exemple, vaig decidir que mai més demanaria cap regal i la història dels nens me l’havien dit al cole altres nenes que eren més espavilades que jo i no m’ho vaig creure fins que els meus pares em van dir que les nenes aquelles eren molt llestes i que tenien raó. M’he resistir molt a perdre la innocència. Molt.
Sí, porque sabes qué pasa, es que era muy responsable y cuando supe lo que costaban los regalos de los Reyes por ejemplo, decidí que nunca más pediría ningún regalo y la historia de los niños me la habían contado en el cole otras niñas que eran más espabiladas que yo y no me lo creí hasta que mis padres me dijeron que las niñas aquellas eran muy listas y que tenían razón. Me he resistido mucho a perder la inocencia. Mucho.



ÉS QÜESTIÓ D’ESTUDIAR


Puyal:
La veritat és que tu vas fluir d’una beca durant molts anys perquè els teus pares mai van tenir molts cèntims.
La verdad es que tú pudiste estudiar gracias a una beca durante muchos años porque tus padres nunca tuvieron mucho dinero.

Otero:
No, per això vam venir de Gal·lícia. Sí, me la van donar als 12 anys i afortunadament la vaig poder mantenir fins que vaig acabar la carrera als 22. I no era gens fàcil. Però això també em feia sentir molt responsable. Jo sabia que estava obligada a treure notables de promig, si no em treien la beca.
No, por eso vinimos de Galicia. Sí, me la dieron a los 12 años y afortunadamente la pude mantener hasta que acabé la carrera a los 22. Y no era nada fácil. Pero eso también me hacía sentir muy responsable. Yo sabía que estaba obligada a sacar notables de promedio, si no me quitaban la beca.

Puyal:
Però la Júlia va acabar COU amb matrícula d’honor.
Pero Julia acabó COU con matrícula de honor.

Otero:
Caram, això on t’ho han explicat?
Carai, eso ¿dónde te lo han explicado?

Puyal:
Home, és facilíssim això.
Hombre, es facilísimo.

Otero:
Sí, saps què passa?
Sí, ¿sabes qué pasa?

Puyal:
Eres una mica repel·lent o què?
¿Eras un poco repelente?

Otero:
No, gens. No, no era repel·lent. Vaja, jo crec que no era repel·lent, el que passa es que el COU el vam anar a fer a l’institut Berdeguer i venien les nenes, un grup que vam anar allà juntes, veníem de l’escola del sortidor, de les monges del sortidor a Poble Sec i l’ensenyament era molt bo.
No, nada. No, no era repelente. Vaya, yo creo que no era repelente, lo que pasa es que el COU lo hicimos en el Instituto Berdeguer, íbamos las niñas, un grupo que fuimos allí juntas, veníamos de la escuela del Sortidor, de las monjas del Sortidor en Poble Sec i la eduación era muy buena.

Puyal:
Estàs contenta de l’escola de monges?
¿Estás contenta de la escuela de monjas?

Otero:
Jo sí.
Yo sí.

Puyal:
Digue-ho
Dilo.

Otero:
Sí.

Puyal:
Digueu una altra vegada.
Dilo otra vez.

Otero:
Sí, sí, jo n’estic contenta.
Sí, sí, yo estoy contenta.

Puyal:
Sí, es que aquí al programa tenim fama de que tota la gent que ve no està contenta amb l’ensenyament de monges. 
Sí, es que aquí en el programa tenemos fama de que toda la gente que viene no está contenta con la educación de monjas.

Otero:
Sí, hi he sentit darrerament, el Terenci i tot allò.
Sí, he oído algo últimamente, Terenci y todo aquello.

Puyal:
Tot i axò deien que no farien res bo de tu.
Así y todo decían que no harían nada bueno de tí.

Otero:
Com?
Cómo?

Puyal:
No hi va haver una mestra que va dir que no farien res bo en tu?
¿No hubo una maestra que dijo que no harían nada bueno de ti?

Otero:
Sí, aquesta es deia senyorita Claramonte, jo ho dic com la recordo, i aquesta un dia als 9 anys va cridar la meva mare i li va dir: “Aquesta nena l’haurien de portar a un psicòleg perquè sembla que li falta un regó”
Sí, ésta se llamaba señorita Claramonte, yo lo digo como la recuerdo, y ésta un día a los 9 años llamó a mi madre y le dijo: “A esta niña la deberíamos llevar a psicólogo porque parece que le falta sentido común“.

Puyal:
La veritat és que la Júlia va mantenir la seva mitjana durant tota la carrera. Es va llicenciar en filologia i va poder fluir de la beca fins que va acabar la carrera. Tot això ens confirma per tant que era una persona seriosa, responsable, treballadora, estudiosa i que era una persona que volia aprofitar tots aquells valors que li havia donat la vida.
La verdad es que Julia mantuvo su media durante toda la carrera. Se Licenció en filología y pudo aprovechar la beca hasta que acabó la carrera. Todo eso nos confirma por tanto que era una persona seria, responsable, trabajadora, estudiosa y que era una persona que quería aprovechar todos aquellos valores que le había dado la vida.



UN QÜESTIONARI RÀPID

Montse:
I amb la Júlia farem també el qüestionari ràpid que fem cada setmana.
Y con Julia haremos también el cuestionario rápido que hacemos cada semana.

Otero:
M’hi giro un moment, eh, amb permís.
Me giro un momento eh, con permiso.

Montse:
Jo d’entrada Júlia, li hauria de demanar perdó.
Yo de entrada Julia, le debería pedir perdón.

Otero:
Ui, què malament comencem Montse.
Uy, qué malamente empezamos Montse.

Montse:
Sí, perquè segur que s’estimaria molt més que aquest qüestionari li’l fes un home perquè així podria coquetejar.
Sí, porque seguro que le gustaría mucho más que este cuestionario se lo hiciera un hombre porque así podría coquetear.

Otero:
Aquest és un pensament d’home que segur que una dona tan intel·ligent com vostè no pot assumir.
Este es un pensamiento de hombre que seguro que una mujer tan inteligente como usted no puede asumir.

Montse:
Però a veure, no em dirà que aquesta carona de bona nena no és pura tàctica?
Pero a ver, ¿no me dirá que esta carita de buena chica no es pura táctica?

Otero:
Et juro que és la que tinc.
Te juro que es la que tengo.

Montse:
Per cert, em pot explicar com ho haig de fer per seduir a càmera?
Por cierto, ¿me puede explicar cómo lo tengo que hacer para seducir a la cámara?

Otero:
S’hi ha fixat mai en el que fa el jefe? Allò que fa al començament que diu: “No desvetllem encara qui s’amaga darrere d’aquesta música de clarinet”.
¿Se ha fijado en lo que hace el jefe? Aquello que hace al principio que dice: “No desvelemos aún quién se esconde detrás de esta música de clarinete”.

Montse:
Escolti, el meu novio no presenta cap telenotícies, ni tampoc té morritos, me’l quedo?
Escuche, mi novio no presenta ningún informativo, ni tampoco tiene morritos, ¿me lo quedo?

Otero:
Que no presenti cap TN pot ser un avantatge fins i tot, que no tingui morritos ja em preocupa més per vostè.
Que no presente ningún informativo puede ser incluso una ventaja, que no tenga morritos ya me preocupa más por usted.

Montse:
I si fos presentador de televisió, què m’aconsellaria que fes amb ell?
Y si fuera presentador de televisión, ¿qué me aconseja que haga con él?

Otero:
Vigili que no se l’emportin cap a Madrid.
Vigile que no se lo lleven a Madrid.

Montse:
Què la posa de mala lluna?
¿Qué la pone de mala leche?

Otero:
La gent que té mala baba .
La gente que tiene mala baba.

Montse:
De quina part del seu cos se sent més satisfeta?
¿De qué parte de su cuerpo se siente más satisfecha?

Otero:
Superats els complexos, dels llavis, abans pensava que els tenia massa gossos. I darrerament se m’està posat, realment bufó i bé, col·locat allò que diu duret i bé, el pàncreas tú.
Superados los complejos, de los labios, antes pensaba que los tenía demasiado gordos. Y últimamente se me están poniendo realmente mono y bien, colocado aquello que dices durito y bien, el páncreas tú.

Montse:
No té mono de no sortir per la tele?
¿No tiene mono de no salir por la tele?

Otero:
No, si en tingués hi sortiria.
No, si tuviera saldría.

Montse:
Què és un paparazzi?
¿Qué es un paparazzi?

Otero:
La versió... , li faré la versió dolça. Diguem que si fos un ocell, seria un corb. Però ha d’haver de tot a la vida.
La versión... , le haré la versión dulce. Digamos que si fuera un pájaro, sería un cuervo. Pero ha de haber de todo en la vida.

Montse:
Doni’m un motiu per creure en meigas.
Deme un motivo para creer en meigas.

Otero:
Un moment. Puyal, com es deia aquell que va fallar el penal?
Un momento. Puyal, ¿Cómo se llamaba aquel que falló el penalti?

Puyal:
Djukic.

Otero:
Djukic, pregunti-li a aquest, pobre, si n’hi ha meigas.
Djukic, pregúntele a ése, pobre, si hay meigas.

Montse:
Com li agraden els homes?
¿Cómo le gustan los hombres?

Otero:
Els homes m’agraden com a mi m’agraden els filets. Ben fets per fora, ben fets per dintre i tendres.
Los hombres me gustan como a mí me gustan los filetes. Bien hechos por fuera, bien hechos por dentro y tiernos.

Montse:
He sentit dir de vostè que és frívola.
He escuchado de usted que es frívola.

Otero:
Això li haurà dit segurament algun frivol que ni em coneix ni ha treballat amb mi, ni ha seguit la meva trajectoria.
Eso se lo habrá dicho seguramente algún frívolo que ni me conoce ni ha trabajado conmigo, ni ha seguido mi trayectoria.

Montse:
Ser llicenciada en filologia li fa dominar millor la llengua?
¿Ser licenciada en filología le hace dominar mejor a lengua?

Otero:
Ui Montse... clases fonètiques. Sí, tens raó, mira, tècniques de llengua. La poses contra les dents i això és una dental, amb la llengua contra les dents. En canvi, una mica més amunt és una alveolar. Llavors hi ha les bilabials, allò, morritos...
Uy Montse... clases fonéticas. Sí, tienes razón, mira, técnicas de lengua. La pones contra los dientes y eso es una dental, con la lengua contra los dientes. En cambio, un poco más arriba es una alveolar. Después están las bilabiales, eso, morritos...

Montse:
D’acord, veig que ho domina perfecte, realment això de la llengua és el seu fort. Com s’entén que declarant-se feminista i, amés a més, d’esquerres vagi sempre tan mona i cobri tants diners?
De acuerdo, veo que lo domina perfectamente, realmete eso de la lengua es su fuerte. ¿Cómo se entiende que declarándose feminista y, además de izquierdas, vaya siempre tan mona y cobre tanto dinero?

Otero:
Ahhhh... mira. Jo crec que el que pensa, el que diu que el ser feminista i coqueta al mateix temps es impossible demostra tenir molt poca intel·ligència. I d’altra banda, si amb les hores que dedico a la feina i el temps que fa que m’hi dedico, no em guanyés mitjanament bé la vida, la que seria poc intel·ligent soc jo.
Ahhhh... mira. Yo creo que el que piensa, el que dice que ser feminista y coqueta al mismo tiempo es imposible demuestra tener muy poca inteligencia. Y, por otro lado, si con las horas que dedico al trabajo y el tiempo que hace que me dedico, no me ganara medianamente bien la vida, la que sería poco inteligente sería yo.

Montse: 
Quantes hores treballa cada dia?
¿Cuántas horas trabaja cada día?

Otero:
Aquesta feina té molts deures per portar a casa, des que t’aixeques fins que vas a dormir, el que veus, el que sents, el que fas, es matèria sensible que et portes a la feina després.
Este trabajo tiene muchos deberes para llevar a casa, desde que te levantas hasta que te vas a dormir, lo que ves, lo que oyes, lo que haces, es materia sensible que te llevas al trabajo después.

Montse:
I en aquest país la informació està manipulada?
¿Y en este país la información está manipulada?

Otero:
Ho ha estat, ho està i ho estarà sempre, i el que pensi el contrari o és un ingenu o és tonto, o és un salvador de la pàtria i aquests últims són perillosíssims, per cert.
Lo ha estado, lo está y lo estará siempre, y el que piense lo contrario o es un ingenuo, o es tonto, o es un salvador de la patria, y estos últimos son peligrosísimos, por cierto.

Montse:
Quin home faria quadrar?
¿Qué hombre haría cuadrar?

Otero:
Qualsevol que ho intentés amb mi.
Cualquiera que lo intentara conmigo.

Montse:
Amb la ma al cor, vostè és àngel o dimoni?
Con la mano en el corazón, ¿usted es ángel o demonio?

Otero:
Sap què va contestar la Mae West a una pregunta suposo que similar? Va dir allò de quan sóc bona, sóc bona, però quan sóc dolenta, sóc millor. 
¿Sabe qué contestó Mae West a una pregunta supongo que similar? Dijo aquello de cuando soy buena, soy buena, pero cuando soy mala, soy mejor.

Montse:
En vostè què hi ha de gallega?
¿En usted qué hay de gallega?

Otero:
¡Ay rapaza!, por una parte qué sé yo, y por otra qué quieres que te diga.

Montse:
Per què no hi ha cap dona que dirigeixi una cadena de televisió?
¿Por qué no hay ninguna mujer que dirija una cadena de televisión?

Otero:
Home, en vam tenir una, però era segurament massa bona professional, massa honesta, no sabia enganyar i per això se la van carregar, i era dona i era la Pilar Miró.
Hombre, tuvimos una, pero era seguramente demasiado buena profesional, demasiado honesta, no sabía engañar y por eso se la cargaron, y era mujer y era Pilar Miró.

Montse:
Escolti, es veritat que li agrada la llet descremada?
Escuche, ¿es verdad que le gusta la leche descremada?

Otero:
Mira-la ella! A vostè li agrada sencera?
¡Mírala ella! ¿A usted le gusta entera?

Montse:
Home, jo no he fet anuncis de llet per que tothom la begui. Per cert, tants calers que guanya i encara ha de fer anuncis?
Hombre, yo no he hecho anuncios de leche para que todo el mundo la beba. Por cierto, ¿tanto dinero que gana y aún ha de hacer anuncios?

Otero:
Per solidaritat Montse, mira jo tinc un soci, com diria el Nuñez, que està a la caixa sempre, que es diu Solves, i quan cobro 100 pessetes, està allà, i jo 56, cada vegada. I llavors diu que amb això fa hospitals, escoles, autopistes... I jo sóc molt solidaria.
Por solidaridad Montse, mira yo tengo un “soci”, como diría Nuñez, que está en la caja siempre, que se llama Solves, y cuando cobro 100 pesetas, está allí, y yo 56 cada vez. Y entonces dice que con eso hace hospitales, escuelas, autopistas... Y yo soy muy solidaria.

Montse:
A la taula i al llit, el primer crit?
En la mesa y en la cama, ¿el primer grito?

Otero:
A mi a crits a la taula em podria portar...
A mí a gritos a la mesa me podrías llevar...

Montse:
Al llit no? Per acabar, digui’m, qui voldria entrevistar ni que fos pagant?
¿A la cama no? Para acabar, dígame, ¿a quién querría entrevistar aunque fuera pagando?

Otero:
Tocaria dir el Roldan, però mentiria. M’agradaria entrevistar el Fidel Castro, fa un mes i mig ho tenia bastant a punt, ara s’ha complicat la cosa, però m’agradaria.
Tocaría decir Roldán, pero mentiría. Me gustaría entrevistar a Fidel Castro, hace un mes y medio lo tenía bastante a punto, ahora se ha complicado la cosa, pero me gustaría.

Montse:
A qui no voldria entrevistar ni que fos cobrant?
¿A quién no querría entrevistar aunque fuera cobrando?

Otero:
A qualsevol polític que estigui en campanya electoral, són molt pesats...
A cualquier político que esté en campaña electoral, son muy pesados...

Montse:
Qui és un entrevistat agraït? 
¿Quién es un entrevistado agradecido?

Otero:
El que no és previsible, el que sorprèn i el que entén el mitjà en el que està fent l’entrevista.
El que no es previsible, el que sorprende y el que entiende el medio en el que se está haciedo la entrevista.

Montse:
I qui és un plom com a entrevistat?
¿Y quién es un plomo como entrevistado?

Otero:
El que no sap res d’això, clar.
El que no sabe nada de eso, claro.

Montse:
Vostè, a qui ha fet la millor entrevista?
Usted, ¿a quién ha hecho la mejor entrevista?

Otero:
Pot ser he fe alguna de bona o de mig bona, però les millors coses sempre estan per arribar. Espero fer-la algun dia.
Quizá he hecho alguna buena o media buena, pero las mejores cosas siempre están por llegar. Espero hacerla algun día.

Montse:
I a vostè qui li ha fet les millors preguntes?
¿Y a usted quién le ha hecho las mejores preguntas?

Otero:
Fins ara hagués dit que un equip de la televisió australiana que va venir l’any passat, però després de lo de la llet descremada no sé pas què dir-te Montse...
Hasta ahora hubiera dicho que un equipo de la televisión australiana que vino el año pasado, pero después de la leche descremada no sé qué decirte Montse...

METGES I MÉS METGES

Puyal:
Però nosaltres avui, que farem amb la Júlia un programa que serà en general un programa optimista perquè ella és una dona que està a la flor de la vida, que té coratge, que té personalitat, que té un cor molt gran, i que per tant té una vida esplèndida davant d’ella, és una persona que va tenir el seu entrebanc, el seu moment difícil. I avui aquí al programa quan li hem dit Júlia hauríem d’explicar alguna cosa que tu consideressis significativa, important a la teva vida i que creguessis que pot servir també per l’audiència que nosaltres tenim. Perquè nosaltres en el programa pretenem moltes vegades treure de les experiències dels nostres convidats algun ensenyament. La Júlia no ho ha dubtat un moment. Ha dit jo vull parlar d’una cosa molt particular, molt personal que em va passar i que no he explicat mai. Nosaltres li hem dit Júlia no fa falta que et despullis íntimament si no et ve de gust fer-ho, però ella ha dit vull fer-ho perquè segur que hi ha persones que estan vivint na situació semblant a la que jo vaig viure i penso que conèixer la meva experiència els pot ajudar. De manera que ens posarem una miqueta seriosos perquè la Júlia ens vol parlar d’una cosa que hauria pogut resultar traumàtica.
Pero nosotros hoy, que haremos con Julia un programa que será en general un programa optimista porque ella es una mujer que está en la flor de la vida, que tiene coraje, que tiene personalidad, que tiene un corazón muy grande, y que por tanto tiene una vida espléndida ante ella, es una persona que tuvo su tropiezo, su momento difícil. Y hoy aquí en el programa, cuando le hemos dicho “Julia, deberíamos explicar alguna cosa que tú consideres significativa, importante en tu vida y que creyeras que puede servir también para la audiencia que nosotros tenemos”. Porque nosotros en el programa pretendemos muchas veces aprender de las experiencias de nuestros invitados. Julia no lo ha dudado ni un momento. Ha dicho, “yo quiero hablar de una cosa muy particular, muy personal que me pasó y que no he explicado nunca”. Nosotros le hemos dicho “Julia, no hace falta que te desnudes íntimamente si no quieres hacerlo”, pero ella ha dicho “quiero hacerlo porque seguro que hay personas que están viviendo una situación parecida a la que yo viví y pienso que conocer mi experiencia les puede ayudar”. De modo que nos pondremos un poco serios porque Julia nos quiere hablar de una cosa que podría haber resultado traumática.

Otero:
Sí, és una història relacionada amb la salut, i va durar cinc anys pràcticament, dels dinou als vint-i-quatre, vaig entrar a quiròfan moltes vegades, sis vegades, per raons greus, importants. I jo penso que no ho havia explicat mai perquè no tenia prou distància de la última intervenció, encara vivia amb l’angoixa de pensar que es podria repetir en qualsevol moment. En part per això, i ara que han passat uns quants anys, doncs crec que com a experiència pot servir. Els errors i els mals de joventut acostumen a estar relacionats amb la creença que tots tenim quan som joves que som immortals, no? No ens adonem que estem aquí de pas i que morirem tard o d’hora i pràcticament els errors en els que caiem deriven de aquesta convicció tan errònia. Quan als dinou, vint anys has viscut una època difícil, has tingut realment por a morir i no has estat massa lluny de que això passés, aprens moltes coses que si no, només la vida i la experiència, el pas dels anys et fan aprendre.
Sí, es una historia relacionada con la salud, y duró cinco años prácticamente, de los diecinueve a los veinticuatro, entré al quirófano muchas veces, seis veces, por razones graves, importantes. Y yo pienso que no lo había explicado nunca porque no tenía suficiente distancia de la última intervención, aún vivía con el temor de pensar que se podría repetir en cualquier momento. En parte por eso, y ahora que han pasado unos cuantos años creo que como experiencia puede servir. Los errores y los males de juventud acostumbran a estar relacionados con la creencia que todos tenemos cuando somos jóvenes que somos inmortales, ¿no? No nos damos cuenta de que estamos aquí de paso y que moriremos antes o después y prácticamente los errores en los que caemos derivan de esta convicción tan errónea. Cuando a los diecinueve, veinte años has vivido una época difícil, has tenido realmente miedo a morir y no has estado muy lejos de que sucediera, aprendes muchas cosas que si no sólo la vida y la experiencia, el paso de los años te hacen aprender.

Puyal:
Nosaltres no som una revista d’aquestes que busquen exclusives dels famosos, però avui tenim la fortuna de poder conèixer un aspecte de la personalitat de Júlia Otero que fins ara no he estat divulgada. Tu vas entrar a quiròfan, ¿per què?
Nosotros no somos una revista de estas que buscan exclusivas de los famosos, pero hoy tenemos la fortuna de poder conocer un aspecto de la personalidad de Julia Otero que hasta hoy no ha sido divulgado. Tú entraste a quirófano, ¿por qué?

Otero:
Per una tumoració, un tumor, als dinou anys.
Por una tumoración, un tumor, a los diecinueve años.

Puyal:
I vas entrar-hi varies vegades, ¿fins quan?
Y entraste varias veces, ¿hasta cuando?

Otero:
Fins als vint-i-cinc gairebé, fins as vint-i-quatre.
Hasta los veinticinco casi, hasta los veinticuatro.

Puyal:
Quines són les coses que vas aprendre al llarg d’aquests anys? Aquesta proximitat, no direm amb la mort, però sí com a mínim amb el risc. El fet d’entrar a quiròfan, et va fer adonar de quines coses.
¿Qué cosas aprendiste a lo largo de estos años? Esta proximidad, no diremos con la muerte, pero sí como mínimo con el riesgo. El hecho de entrar a quirófano, te hizo darte cuenta ¿de qué cosas?

Otero 
Per exemple, en aquella època, els dinou, els vint, per seguir la terminologia de Freud, encara és l’època de matar els pares i és l’època que vols desvincular-te d’ells i que penses que la família de vegades són mol pesats perquè demanen... Quan te n’adones que tornes a ser com un nen petit, que necessites que et cuidin, que et mimin, que et rentin... , aprecies molt més la figura dels pares i te n’adones que tan aviat com sigui possible has d’intentar tornar el que han fet per tu i tot el carinyo que has rebut d’ells. No has d’esperar, com passa normalment, a donar tu als teus fills després. Jo crec que l’amor dels pares és el més generós perquè no se li torna mai res, ho tornem tots quan tenim fills després. I d’això no ets conscient fins que no fas els quaranta segurament o més. Quantes vegades n’hem sentit parlar “Ara que ha mort el meu pare o la meva mare me n’adono de certes coses”. Jo hem vaig adonar molt bé als dinou anys quan tornava a ser com una nena petita que li tornava a fer falta tot. Que la cuidessin, que la mimessin. La imatge dels pares a peu de llit, dia i nit, hores, setmanes, mesos, és molt forta.
Por ejemplo, en aquella época, a los diecinueve, los veinte, para seguir con la terminología de Freud, aún es época de matar a los padres y es la época que quieres desvincularte de ellos y piensas que la familia a veces es muy pesada porque piden... Cuando te das cuenta de que vuelves a ser como un niño pequeño, que necesitas que te cuiden, que te mimen, que te laven... , aprecias mucho más la figura de los padres y te das cuenta de que tan pronto como sea posible has de intentar devolver lo que han hecho por ti y todo el cariño que has recibido de ellos. No has de esperar, como pasa normalmente, a dárselo a tus hijos después. Yo creo que el amor de los padres es el más generoso porque no le devuelve nunca nada, lo devolvemos todos cuando tenemos hijos después. Y de eso no eres consciente hasta que no has hecho los cuarenta seguramente o más. Cuántas veces hemos oído decir “ahora que ha muerto mi padre o mi madre me doy cuenta de ciertas cosas”. Yo me di cuenta muy bien a los diecinueve años cuando volvía a ser como una niña pequeña que le volvía a hacer falta todo. Que la cuidaran, que la mimaran. La imagen de los padres a pie de cama, día y noche, horas, semanas, meses, es muy fuerte.

Puyal:
Vas aprendre alguna altra cosa, Júlia?
¿Aprendiste alguna otra cosa?

Otero:
Sí, que s’han de tenir moltes ganes de viure, que s’ha de tenir força, que s’ha de ser optimista i que es pot lluitar amb ganes contra qualsevol adversitat i mentre tant anava estudiant i anava anant a la universitat...
Sí, que se han de tener muchas ganas de vivir, que se ha de tener fuerza, que se ha de ser optimista y que se puede luchar con ganas contra cualquier adversidad y mientras tanto iba estudiando e iba yendo a la universidad...

Puyal:
Perquè havies de mantenir les notes per continuar tenint la beca.
Porque tenías que mantener las notas para continuar teniendo la beca.

Otero:
Sí.

Puyal:
I a pesar de les operacions, i això sembla ara dir-ho que és pintar-ho tot de color de rosa, però es que és veritat, a pesar de això mai et vas examinar al setembre.
Y a pesar de las operaciones, y eso parece que decirlo ahora es pintarlo todo de color de rosa, pero es que es verdad, a pesar de eso nunca te examinaste en septiembre.

Otero:

No perquè era com un punt d’orgull que els meus pares sempre m’havien inculcat des de molt petita. Anar al setembre per mi era com un pecat.
No porque era como un punto de orgullo que mis padres siempre me habían inculcado desde muy pequeña. Ir a septiembre para mí era como un pecado.

Puyal:
Qui et va intervenir?
¿Quién te intervino?

Otero:
Em va intervenir un metge fantàstic que fa temps que no veig, que és el Doctor Trilla d’Aliança. Medicina pública per cert.
Me intervino un médico fantástico que hace tiempo que no veo, que es el Doctor Trilla d’Aliança. Medicina pública por cierto.

Puyal:
El Doctor Aleixandre Trilla, un metge que ha treballat al tercer món, un home que ha tingut experiències arreu, es un cirurgià que avui està en contacte amb nosaltres perquè el pugui saludar. Doctor Trilla, bona nit.
El Doctor Aeixandre Trilla, un médico que ha trabajado en el tercer mundo, un hombre que ha tenido experiencias de todo tipo, es un cirujano que hoy está en contacto con nosotros para que le pueda saludar. Doctor Trilla, buenas noches.

Dr. Trilla:
Bona nit
Buenas noches

Otero:

Hola Doctor, bona nit. Com estem, com em veu?
Hola Doctor, buenas noches. ¿Cómo estamos?, ¿cómo me ve?

Dr. Trilla:
Molt bé.
Muy bien.

Otero:
Per cert, aquest senyor deu ser l’home que millor em coneix es clar, per dintre i per fora, m’ho ha vist tot. Recordo que quan acabava les intervencions per tranquil·litzar-me em deia el fetge està perfecte, el pàncreas molt bé, els budells, l’estómac, m’ho explicava tot.
Por cierto, este señor debe de ser el hombre que mejor me conoce, claro, por dentro y por fuera, me lo ha visto todo. Recuerdo que cuando acababa las intervenciones para tranquilizarme me decía “el hígado perfecto, el páncreas muy bien”, los intestinos, el estómago, me lo explicaba todo.

Puyal:
I el cor?
¿Y el corazón?

Dr. Trilla:
Al cor no vam arribar-hi.
Al corazón no llegamos.

Otero:
Sortosament!
¡Por suerte!

Puyal:
Molt bé, Dr. Trilla voldríem que ens expliqués concretament algunes coses, per exemple, com era aquella adolescent, o aquella jove, perquè als dinou anys ja podríem dir que era una jove i no una adolescent, com a malalta?
Muy bien, Dr. Trilla quisiéramos que nos explicara concretamente algunas cosas, por ejemplo, ¿cómo era aquella adolescente, o aquella joven, porque a los diecinueve años ya podríamos decir que era una joven y no una adolescente, como enferma?

Dr. Trilla:
Home, la Júlia com a malalta era magnífica, era una persona amb molta enteresa, ella realment t’explicava les coses amb molta claredat, et deia les coses amb una seguretat que et donava molta orientació. Jo sempre li feia molt cas i per tant era una persona que en tot moment es va portar molt bé.
Hombre, Julia como enferma era magnífica, era una persona con mucha entereza, ella realmente te explicaba las cosas con mucha claridad, te decía las cosas con una seguridad que te daba mucha orientación. Yo siempre le hacía mucho caso y por tanto era una persona que en todo momento se portó bien.

Puyal:
Vostè creu que ella va tenir permanentment la il·lusió de viure o creu que en algun moment va caure en el desànim de pensar potser allò podia anar malament.
¿Usted cree que ella tuvo permanentemente la ilusión de vivir o cree que en algún momento cayó en el desánimo de pensar que quizá aquello podía ir mal?

Dr. Trilla:
No, jo penso que en tot moment va ser una persona molt optimista, indubtablement que es passa per moments difícils, però va tenir un gran optimisme sempre i era una persona amb una força de voluntat magnífica.
No, yo creo que en todo momento fue una persona muy optimista, indudablemente que se pasa por momentos difíciles, pero tuvo un gran optimismo siempre y era una persona con una fuerza de voluntad magnífica.

Puyal 
Vostè va ser qui la va operar sempre, totes les vegades?
Usted fue quien la operó siempre, ¿todas las veces?

Dr. Trilla:
Sí, sí, totes les vegades.
Sí, sí, todas las veces.

Puyal:
Què deien les infermeres i la gent de l’hospital?
¿Qué decían las enfermeras y la gente del hospital?

Dr. Trilla:
Les infermeres en aquell temps es van portar molt bé en ella, ella es va portar molt bé amb totes les persones de allí i encara avui en dia tant les infermeres, com es auxiliars, con tot el personal que la rodejava en aquells moments realment en parlen molt bé, ho comentem moltes vegades lo que pasave.
Las enfermeras en aquel tiempo se portaron muy bien con ella, ella se portó muy bien con todas las personas de allí y aún hoy en día tanto las enfermeras, como los auxiliares, como todo el personal que la rodeaba en aquellos momentos realmente hablan muy bien, lo comentamos muchas veces lo que pasaba.

Otero:
I la Vicky? Jo recordo Doctor la Vicky, la Vicky és una monja que estava a la Aliança, Basca, molt divertida, amb molta força i entrava al matí i deia sempre “Qué hace mi rosa de pitiminí?”, i m’animava moltíssim. La veritat és que tinc molt bon record de tothom de l’Aliança.
¿Y la Vicky? Yo recuerdo Doctor a Vicky, Vicky es una monja que estaba en la Aliança, vasca, muy divertida, con mucha fuerza y entraba por la mañana y siempre decía: ”¿Qué hace mi rosa de pitiminí?”, y me animaba muchísimo. La verdad es que tengo muy buen recuerdo de todo el mundo de la Aliança.

Dr. Trilla:
Sí bueno, realment la Vicky, ja et dic, totes les persones que la rodejàvem, ho comentem i la recordem amb molt carinyo, amb molta estima, amb molt apressi.
Sí bueno, realmente Vicky, ya te digo, todas la personas que la rodeaban, lo comentamos y la recordamos con mucho cariño y aprecio.

Puyal:
Quines eren les raons de tantes intervencions?
¿Cuáles eran las razones de tantas intervenciones?

Dr. Trilla:
Les raons de tantes intervencions primer va ser una tumoració abdominal molt grossa i desprès la major part de les coses que li van passar va ser per oclusions intestinals.
Las razones de tantas intervenciones primero fueron una tumoración abdominal muy grande y después la mayor parte de las cosas que le pasaron fueron por colusiones intestinales.

Otero:
Em feia embolics jo, em distreia i em feia nusets als budells.
Me hacía nudos yo, me distraía y me hacía nuditos en los intestinos.

Dr. Trilla:
Exacte, se li feien una sèrie d’adherències, es tancava el pas del trànsit intestinal i això feia que tinguéssim que tornar a operar.
Exacto, se le hacían una serie de adherencias, se cerraba el paso del tránsito intestinal y eso hacía que tuviéramos que volver a operar.

Puyal:
Li puc preguntar, Dr. Trilla, per la cicatriu? Un tema pel qual la senyora s’amoïna particularment, perdona Júlia.
¿Le puedo preguntar, Dr. Trilla, por la cicatriz? Un tema por el cual la señora se preocupa particularmente, perdona Julia.

Dr. Trilla:
Sí, recordo que pensant en això també, l’última vegada vam fer un tipus de sutura que quedés lo més bé possible i recordo que va quedar força bé, ara ja no sé com estarà.
Sí, recuerdo que pensando en eso también, la última vez hicimos un tipo de sutura que queda lo mejor posible y recuerdo que quedó bastante bien, ahora ya no sé cómo estará.

Puyal:
N’està orgullós d’aquesta cicatriu?
¿Está orgulloso de esta cicatriz?

Dr. Trilla:
No ho sé, l’hauria de veure una altra vegada.
No lo sé, la tendría que ver otra vez.

Otero:
Ja li ensenyaré, ja li ensenyaré...
Ya se la enseñaré, ya se la enseñaré...

Puyal:
Tenim una oportunitat excel·lent senyores i senyors, si us plau Júlia, ens pots mostrar la cicatriu?
Tenemos una oportunidad excelente señoras y señores, por favor Julia, ¿nos puedes mostrar la cicatriz?

Otero:
Sí!... si home! I què més.
¡Sí!... ¡si hombre! Y qué más.

Puyal:
Molt bé, alguna cosa més?
Muy bien, ¿alguna cosa mas?

Otero:
Sí, jo sempre li explicava al Dr. Trilla la meva broma permanent que li feia. Al Dr. Trilla li falta un dit, i llavors jo recordo que sempre quan tornàvem a quiròfan una altra vegada li deia “Doctor, s’ha deixat el dit dintre, home, tregui’l d’una vegada que haurem de seguir operant!”.
Sí, yo siempre le explicaba al Dr. Trilla mi broma permanente que le hacía. Al Dr. Trilla le falta un dedo, y entonces yo recuerdo que siempre cuando volvíamos otra vez a quirófano, le decía “Doctor, se ha dejado el dedo dentro, ¡hombre, sáquelo de una vez que tendremos que seguir operando!”.

Dr. Trilla:
Això del dit, la veritat, els qui m’ho recorden són els nens, si no jo per mi mateix ni me’n recordaria que em falta perquè no ho trobo en falta en absolut, ara els nens sí que ràpidament s’hi fixen.
Eso del dedo, la verdad, los que me lo recuerdan son los niños, si no yo por mí mismo ni me acordaría de que me falta porque no lo echo en falta en absoluto, ahora bien, los niños sí que rápidamente se fijan.

Puyal:
Doctor Trilla estem molt contents que hagi volgut col·laborar amb nosaltres aquesta nit, recordant aquelles èpoques que per fortuna no tenen per què tornar, no?
Doctor Trilla estamos muy contentos de que haya querido colaborar con nosotros esta noche, recordando aquellas épocas que por fortuna no tienen por qué volver, ¿no?

Dr. Trilla:
Jo espero que no.
Yo espero que no.

Puyal:
Des de el punt de vista mèdic, diguem-ne, és una qüestió resolta.
Desde el punto de vista médico, digamos, es una cuestión resuelta.

Dr. Trilla:
Efectivament, jo penso que si.
Efectivamente, yo pienso que sí.

Puyal:
Molt bé, doncs moltes gràcies i enhorabona Doctor.
Bien, pues muchas gracias y enhorabuena Doctor.

Otero:
Un petó Doctor.
Un beso Doctor.

Dr. Trilla:
Gràcies, igualment.
Gracias, igualmente.

Puyal:
Feia molt de temps que no veies al Doctor Trilla?
¿Hacía mucho tiempo que no veías al Doctor Trilla?

Otero:
Sí, feia molt temps i espero veure’l per convidar-lo a sopar, a dinar, o que en convidi ell, però res més eh.
Sí, hacía mucho tiempo y espero verlo para invitarlo a cenar, a comer, o que me invite él, pero nada más eh.

Puyal:
Nosaltres hem recordat amb la Júlia les vegades que va entrar a quiròfan. Hi ha una seqüència que veurem a continuació, que il·lustrarà el nostre comentari, els últims minuts de la pel·lícula “Gary Cooper que estás en los cielos” de Pilar Miró, una seqüència que ja estem veien en aquest moment. En la qual la malalta se’n va de la habitació, veu, com d’aquí a una estona veurem, el sostre... Tu, quan feies aquest trànsit, què pensaves Júlia?
Nosotros hemos recordado con Julia las veces que entró al quirófano. Hay una secuencia que veremos a continuación que ilustrará nuestro comentario, los últimos minutos de la película “Gary Cooper que estás en los cielos” de Pilar Miró, la secuencia que ya estamos viendo en estos momentos, en la cual la enferma se va de la habitación, ve, como de aquí a unos momentos veremos, el techo... Tú, cuando hacías este tránsito, ¿qué pensabas?

Otero:
Això és veritat, aquest trànsit és veritat, és molt cinematogràfic, a moltes pel·lícules ho hem vist, però aquest petó que et fan de despedida, per exemple, que ara li està fent el Fernando Delgado a la Sampietro, aquest petó del pares per exemple a última hora, intentar somriure perquè no es quedin preocupats i anar veient com passen els fluorescents del sostre, un darrere l’altre, fins que hi arribes a quiròfan, amb taquicàrdia, amb por, però també amb coratge, això és veritat, a part que a les pel·lícules ho ensenyin d’aquesta manera, és perquè s’hi han fixat en la vida.
Eso es verdad, ese tránsito es verdad, es muy cinematográfico, en muchas películas lo hemos visto, pero este beso que te hacen de despedida, por ejemplo, que ahora le está haciendo Fernando Delgado a San Pietro, este beso de los padres por ejemplo a ultima hora, intentar sonreír para que no se queden reocupados e ir viendo como pasan los fluorescentes del techo, uno tras otro, hasta que llegas a quirófano, con taquicardia, con miedo, pero también con coraje, eso es verdad, a parte de que en las películas lo enseñen de esta manera, es porque se han fijado en la vida.

Puyal:
Aquesta passada que dius cinematogràfica d’anar veient els fluorescents que van passant, que van passant, que van passant, en la vida real és així. A més a més estàs despullat completament, no portes absolutament res, no tens ningú al teu costat a part del professionals que t’acompanyen...
Este paso que dices cinematográfico de ir viendo los fluorescentes que van pasando, que van pasando, que van pasando, en la vida real es así. Además estás desnudo completamente, no llevas absolutamente nada, no tienes a nadie a tu lado a parte de los profesionales que te acompañan...

Otero:
Et deixen, et deixen en l’habitació perquè no deixen que baixin, i et quedes sol. La malaltia o això també et demostra i t’ensenya una altra cosa, que per més que t’estimi la gent que et rodeja estàs sol, hi ha moments que, jo estic segura, la meva mare me ho ha dit moltes vegades, que ella s’hagués volgut posar a la meva pell, però no podia, ni la gent que t’estima pot fer res per tu. Estàs sol i prens consciència que als moments importants a la vida segurament també ho estaràs de sol.
Te dejan, te dejan en la habitación porque no dejan que bajen, y te quedas solo. La enfermedad, o eso, también te demuestra y te enseña otra cosa, que por más que te quiera la gente que te rodea, estás solo, hay momentos, estoy segura, mi madre me lo ha dicho muchas veces, que ella se habría querido poner en mi piel, pero no podía, ni la gente que te quiere puede hacer nada por ti. Estás solo y tomas conciencia de que en los momentos importantes de la vida seguramente también lo estarás.

Puyal:
Considerant, Júlia que potser hi ha moltes persones que ara ens estan veient des de un hospital, o una clínica, i potser unes persones joves que demà seran intervingudes quirúrgicament o alguns familiars d’altres que ho han de fer aviat, tu quina idea voldries donar-los des d’aquí?
Considerando, Julia, que quizá haya muchas personas que ahora nos estén viendo desde un hospital, o una clínica, y quizá unas personas jóvenes que mañana serán intervenidas quirúrgicamente o algunos familiares de otros que lo serán pronto, ¿tú, qué idea querrías darles desde aquí?

Otero:
Que pensin que tot passa, que quan estàs allà creus que allò mai es resoldrà, penses que el món es cau damunt teu, et preguntes per què jo, és una pregunta sistemàtica, per què em toca a mi, per què, et planteges si realment existeix Deu o no, és molt curiós, jo era molt agnòstica i en aquell moment, com va dir el Einstein, al final, facis el que facis sempre t’acabes trobant amb la figura de Deu. I jo ho era d’agnòstica, per exemple. En aquells moment jo crec que has de tenir la força per pensar que tot passa, que tot és superable i que mai n’hi ha cap raó per llançar la tovallola, mai hi ha raó per fer-ho.
Que piensen que todo pasa, que cuando estás allí crees que aquello nunca se solucionará, piensas que el mundo se cae encima tuyo, te preguntas por qué yo, es una pregunta sistemática, por qué me toca a mí, por qué, te planteas si realmente existe Dios o no, es muy curioso, yo era muy agnóstica y aquel momento, como dijo Einstein, al final, hagas lo que hagas, siempre te acabas encontrando la figura de Dios. Y yo lo era de agnóstica, por ejemplo. En aquellos momentos yo creo que has de tener fuerza para pensar que todo pasa, que todo es superable y que nunca hay ninguna razón para tirar la toalla, nunca hay razón para hacerlo.



PREMSA DEL COR

Puyal:
Aquesta cançó que sentim ens marca la personalitat d’una dona que treballa en un territori que nosaltres des d’aquí potser no dominem, però que nosaltres volem aprofitar perquè ens introdueixi en un món que és el món del que jo diria l’altra Júlia. Perquè la Júlia, com totes les persones que tenen una feina que es presta a l’aparició en públic, té una personalitat diguem que privada, que no té per què coincidir amb la personalitat pública. Abans tu has dit una cosa que m’ha sorprès, tu has dit abans que no havies participat mai en cap de les teves aparicions a les revistes del cor, o una cosa així.
Esta canción que escuchamos nos marca la personalidad de una mujer que trabaja en un territorio que nosotros desde aquí quizá no dominemos, pero que nosotros queremos aprovechar para que nos introduzca en un mundo que es el mundo de lo que yo diría otra Julia. Porque Julia, como todas las personas que tienen un trabajo que se presta a la aparición en público, tiene una personalidad digamos que privada que no tiene por qué coincidir con la personalidad pública. Antes tú has dicho una cosa que me ha sorprendido, has dicho antes que no habías participado nunca en ninguna de tus apariciones en las revistas del corazón, o una cosa así.

Otero:
Sí, home, jo tinc amics com la Gomer Fuentes o Chelo Garcia Cortés, gent que treballa a la premsa del cor, que coneixia molt abans de jo començar a treballar a la televisió que és el que ha canviat més en aquest sentit la meva vida, el que et transforma en personatge públic i doncs tard o d’hora, tampoc puc estar dient sempre que no, i doncs un cop l’any, dos cops l’any com a molt, faig una entrevista per a la premsa del cor perquè ells tenen la seva feina i també s’ha de ser respectuosa, però òbviament ho dic perquè, jo suposo que ningú s’ho pensa, però per si de cas, jo no només no he cobrat mai ni un cèntim, sinó que no ho faré mai, jo crec que abans vendria kleenex en un semàfor i ho dic així perquè s’entengui molt clar. Mai ni un duro, i per descomptat, mai he demanat que em facin una entrevista, sempre m’ho han demanada a mi, i tard o d’hora he hagut de concedir aquesta entrevista. Però jo sóc un personatge que surt, jo crec que poc a la premsa del cor, poc quan diguem jo ho he premés, i que surto bastants vegades quan m’han robat fotografies per exemple i jo, fixat, jo el primer cop que vaig anar a votar va ser per la constitució i jo em creia que la constitució també se’m podia aplicar a mi, que tenia els mateixos drets que els altres, i sembla ser que no. 
Sí. Hombre, yo tengo amigos como Gomer Fuentes o Chelo García Cortés, gente que trabaja en la prensa del corazón, que conocía mucho antes de comenzar a trabajar en televisión que es lo que ha cambiado más en ese sentido mi vida, lo que te transforma en personaje público y antes o después, tampoco puedes estar diciendo siempre que no, y una vez al año, dos como mucho, hago una entrevista para la prensa del corazón porque ellos tienen su trabajo y también se ha de ser respetuoso, pero obviamente lo digo porque, yo supongo que nadie lo piensa, pero por si acaso, yo no sólo no he cobrado nunca un céntimo, sino que no lo haré nunca, yo creo que antes vendería kleenex en un semáforo, y lo digo así para que se entienda muy claro. Nunca ni un duro, y por descontado, nunca he pedido que me hagan una entrevista, siempre me lo han pedido a mí, y antes o después he tenido que conceder esta entrevista. Pero yo soy un personaje que sale, yo creo que poco a la prensa del corazón, poco cuando digamos que yo lo he permitido, y que sale bastantes veces cuando me han robado fotografías, por ejemplo y yo, fíjate, yo la primera vez que fui a votar fue para la constitución y yo creía que la constitución también se me podía aplicar a mí, que tenía los mismos derechos que los otros, y parece ser que no.

Puyal:
Quan dius que m’han robat fotografies, què vols dir?
Cuando dices que me han robado fotografías, ¿qué quieres decir?

Otero:
Doncs que em van robar fotografies, que em persegueixen, que em segueixen, que fa informes, es a dir que ets com una mena de delinqüent que ets perseguit, investigat, seguit amb tota mena de sistemes d’alta tecnologia, dos tres cotxes per la ciutat per exemple, amb walkies, es comuniquen, t’esperen a la porta de casa...
Pues que me robaron fotografías, que me persiguen, que me siguen, que hacen informes, es decir que eres como una especie de delincuente que eres perseguido, investigado, seguido con todo tipo de sistemas de alta tecnología, dos, tres coches por la ciudad por ejemplo, con walkies, se comunican, te esperan en la puerta de casa...

Puyal:
Però això aquí a Barcelona no crec que et passi, això deu passar sobretot a Madrid.
Pero eso aquí en Barcelona no creo que te pase, eso debe pasar sobretodo en Madrid.

Otero:
No, això passa molt més a Madrid. En aquest moment jo vull agrair a la premsa d’aquí de Barcelona que és d’un altre tarannà. És molt diferent. Aquí per exemple, als Jocs de nit, el Ramon estava fent el TN, baixava a veurem i ningú que hi havia aquí, cap fotògraf dels que hi havia aquí ens van fer la foto junts perquè sabien que no volíem, per tant als de aquí els hi puc agrair que han marcat molt la diferència, Madrid en aquest sentit és bastant insostenible, sistemàticament hi ha gent perseguint-nos, o al Ramon o a mi, per exemple. Per veure en quin moment ens veiem, on ens veiem, què passa, i m’agradaria que em deixessin tranquil·la, m’agradaria molt.
No, eso pasa mucho más en Madrid. En estos momentos yo quiero agradecer a la prensa de aquí de Barcelona que es de otro talante. Es muy diferente. Aquí por ejemplo, en el Jocs de Nit, Ramón estaba haciendo el TN y bajaba a verme y nadie de los que allí estaban, ningún fotógrafo de los que había aquí nos hizo la foto juntos porque sabían que no queríamos, por tanto a los de aquí les puedo agradecer que han marcado la diferencia, Madrid en este sentido es bastante insostenible, sistemáticamente hay gente persiguiéndonos, o a Ramón o a mí. Para ver en qué momento nos vemos y dónde nos vemos, qué pasa, y me gustaría que me dejaran tranquila, me gustaría mucho.



FER UNA QUEIMADA I CONTESAR UN QÜESTIONARI, TOT A LA VEGADA

Puyal:
Molt bé, moltes gràcies, tenim aquí al senyor José Luis Santamaría Alonso, que es gaiteiro, al senyor José Luis Santamaría Salgado que porta el bombo, el senyor Francisco Ferreira Vázquez que porta el tambor, tots ells són del centro Galego de Barcelona i el Senyor Javier Otero que es mienbro de la Xunta.
Muy bien, muchas gracias, tenemos aquí al señor José Luis Santamaría Alonso, que es gaiteiro, al señor José Luis Santamaría Salgado que lleva el bombo, el señor Francisco Ferreira Vázquez que lleva el tambor, todos ellos son del centro Galego de Barcelona y el Señor Javier Otero que es miembro de la Xunta.

Otero:
Boas noites
Buenas noches

Puyal:
De manera que nosaltres els saludem i òbviament ja que abans ens hem menjat uns pastissos i temin unes taronjades per veure, hem pensat que, després dels pastissos i les taronjades estaria bé prendre una queimada. I com que tu ets gallega hem pensat que això de fer una queimada no seria cap cosa estranya per tú. De manera que Júlia, si us plau, ens prepares una queimada mentre el centre de dades ens fa avinents les seves preguntes. Si vols posar-te davantal, no sé et vols posar davantal o no, no sé si acostumes a fer-ho, i el senyor Otero, que suposo que deu saber molt de fer queimadas, t’observarà per si fas alguna cosa malament.
De manera que nosotros los saludamos y obviamente ya que antes nos hemos comido unos pasteles y tenemos naranjada para beber, hemos pensado que, después de los pasteles y las naranjadas estaría bien tomar una queimada. Y como tú eres gallega hemos pensado que eso de hacer una queimada no te sería extraño. De forma que Julia, por favor, nos preparas una queimada mientras el centro de datos nos va dando sus preguntas. Si quieres ponerte delantal, no sé si te quieres poner delantal o no, no sé si acostumbras a hacerlo, y el señor Otero, que supongo que debe saber mucho de hacer queimadas, te observará por si haces alguna cosa mal.

Otero:
La volen curteta o allò suau?
¿La quieren fuerte o suave?

Puyal:
Curtetes, curtetes...
Fuerte, fuerte...

Otero:
Mira, com els hi va la canya!
¡Mira cómo les va la caña!

Puyal:
Escolta’m, prens de queimada, en saps fer de queimada?
Escúchame, ¿tomas queimada, sabes hacerla?

Otero:
Sí, la meva mare diu que la faig millor que ningú, però és la meva mare, clar.
Sí, mi madre dice que la hago mejor que nadie, pero es mi madre, claro.

Puyal:
Molt bé, els senyors d’aquí t’observaran si fas alguna cosa malament, el senyor Otero o els nostres amics. Pensa Júlia que mentre tant haurem de contestar les preguntes del centre de dades.
Muy bien, los señores de aquí te observarán si haces alguna cosa mal, el señor Otero o nuestros amigos.

Otero:
Haig de fer alguna cosa més al mateix temps?
¿He de hacer alguna otra cosa al mismo tiempo?

Puyal:
No, n’hi ha prou amb anar preparant la queimada i contestant les preguntes.
No, es suficiente con ir preparando la queimada y contestando a las preguntas.

Otero:
Molt bé.
Muy bien.

Puyal:
Aquí tenim de tot, què tenim aquí senyor Otero?
Aquí tenemos de todo, ¿qué tenemos señor Otero?

Otero:
De moment hi ha sucre i orujo.
De momento hay azucar y orujo.

Puyal:
Què més?
¿Qué más?

Sr. Otero:
Tenemos café, limon, naranja i fuego.
Tenemos café, limón, naranja y fuego.

Puyal:
El foc, però, s’aplica a sobre, per això en diuen queimada, perquè va cremant l’alcohol. És així? Molt bé, què hi posarem més Júlia?
El fuego se aplica encima, por eso se llama queimada, porque va quemando el alcohol. ¿Es así? Muy bien, ¿Qué más pondremos, Julia?

Otero:
Jo anava a posar uns granets de cafè, però...
Yo iba a poner unos granos de café, pero...

Puyal:
Però el senyor diu que al final, el cafè es posa al final.
Pero el señor dice que al final, el café se pone al final.

Otero:
Oh!, però es que hi ha estils de fer la queimada. Molt bé, no ho poso ara. 
¡Oh!, pero es que hay estilos de hacer la queimada. Vale, no lo pongo ahora.

Puyal:
Molt bé, què hi posarem?
Bien, ¿qué pondremos?

Otero:
Doncs per exemple un tros de llimona.
Pues por ejemplo un trozo de limón.

Puyal:
Això si que es posa ara?
¿Eso sí que se pone ahora?

Otero:
Sí.

Puyal:
Si?... un moment, senyor Otero?
¿Si?... un momento, ¿señor Otero?

Sr. Otero:
Ella es la que dirige.

Otero:
Ara una mica de taronja, un tros més de llimona hi posaríem. Ara haig de protestar perquè ara no hi ha cap ganivet aquí.
Ahora un poco de naranja, un trozo más de limón le pondríamos. Ahora he de protestar porque no hay ningún cuchillo aquí.

Puyal:
Doncs home ràpidament els nostres cambrers. Mentre tant nosaltres demanem ja a la Alícia que ens faci les primeres preguntes.
Pues hombre rápidamente nuestros camareros. Mientras tanto le pedimos ya a Alicia que nos haga las primeras preguntas.

Alicia:
Comencem amb les preguntes personals. Si no ha tingut fills per por a que la maternitat afectés a la seva carrera.
Empecemos con las preguntas personales. Si no ha tenido hijos por miedo a que la maternidad afectara a su carrera.

Otero:
Jo crec que pertanyo a una generació que per les dones ha estat difícil en aquest sentit, hem hagut d’obrir camí i hem deixat coses pel camí, però si tornés a començar segurament tindria un nen abans, però m’agradaria tenir-ne algun dia.
Yo creo que pertenezco a una generación que para las mujeres ha sido difícil en este sentido, hemos tenido que abrir camino y hemos dejado cosas por el camino, pero si volviera a comenzar seguramente tendría un niño antes, pero me gustaría tenerlo algún día.

Alicia:
Quantes cartes d’admirador rep al mes?
¿Cuantas cartas de admiradores recibe al mes?

Otero:
D’admiradors, de crítics, de tota mena, unes 500 aproximadament.
De admiradores, de críticos, de todo tipo, unas 500 aproximadamente.

Puyal:
Ara reps 500 cartes actualment?
¿Ahora recibes 500 cartas actualmente?

Otero:
Sí, però de gent que ...
Sí, pero de gente que...

Puyal:
Escolti’m però haurem d’anar fent la queimada perquè si no...
Oiga, pero deberíamos de ir haciendo la queimada porque si no...

Otero:
Per què no ve a ajudar-me vostè que és tan llest?
¿Por qué no viene a ayudarme usted que es tan listo?

Puyal:
Escolta’m, jo no haig de fer queimades.
Oye, yo no he de hacer queimadas.

Alicia:
Si aquestes cartes, les contesta.
Si contesta estas cartas.

Otero:
Sempre, sí, me les miro, me les llegeixo totes i les contesto, perquè el contrari em semblaria una falta de respecte.
Siempre, sí, me las miro, me las leo todas y las contesto, porque lo contrario me parecería una falta de respeto.

Alicia:
Si li agrada que la gent imiti el seu look.
Si le gusta que la gente imite su look.

Otero:
No m’ho plantejo, passa o no passa, però mai penso ara faré això perquè m’ho copien.
No me lo planteo, pasa o no pasa, pero nunca pienso ahora haré esto para que me lo copien.

Alicia:
Si ha rebut amenaces alguna vegada.
Si ha recibido amenazas alguna vez.

Otero:
Sí.

Alicia:
Si és llunàtica o és estable.
Si es lunática o es estable.

Otero:
Sóc molt estable, diguem, un dia no m’aixeco malament, l’en demà simpàtica, l’altre antipàtica. Sóc bastant constant i a més no m’agrada gens les persones que no ho són, hem desestabilitzen moltíssim.
Soy muy estable, digamos, un día no me levanto mal, al día siguiente simpática, el otro antipática. Soy bastante constante y además no me gustan nada las personas que no lo son, me desestabilizan muchísimo.

Puyal:
Un moment, un moment perquè si no acaben de posar coses i comencem a cremar, trigarem un hora a fer aquesta queimada.
Un momento, un momento porque si no acabamos de poner cosas y comenzamos a quemar, tardaremos una hora en hacer esta queimada.

Otero:
No em renyi home!, que sóc la seva convidada... Aquí renyant...
¡No me riña hombre!, que soy su invitada... Aquí riñendo...

Puyal:
... Bé, ara estem tirant sucre, si? No sé si el Sr. Otero està gaire d’acord amb aquesta manera de fer la queimada?
... Veamos, ahora estamos tirando azúcar, ¿si? No sé si el Sr. Otero está muy de acuerdo con esta manea de hacer la queimada.

Otero:
Al Sr. Otero li sembla tot perfecte.
Al Sr. Otero le parece todo perfecto.

Puyal:
Molt bé, alguna cosa més?
Bien, ¿alguna cosa más?

Otero:
Uns granets de sucre pot ser. Molt bé, i ara prenem foc. Digues Alícia.
Unos granos de azúcar quizá. Muy bien, ahora prendemos fuego. Dime Alicia.

Alicia:
Si sap tocar la gaita?
¿Si sabe tocar la gaita?

Puyal:
Primer encenem el foc, abans de contestar.
Primero encendamos el fuego, antes de contestar.

Otero:
No m’agrada massa bufar.
No me gusta demasiado soplar.

Puyal:
S’ha encès el foc o no?
¿Se ha encendido el fuego o no?

Otero:
No, encara no.
No, aún no.

Sr. Otero:
Lo que pasa es que no se ve.

Otero:
Si, és que s’ha de baixar una mica. Un moment que aquest és el moment més perillós. S’ha de baixar fins aquest alçada, prendre foc aquí... Se’ns ha apagat diria jo... o no, no, no, no.
Sí, es que se ha de bajar un poco. Un momento que este es el momento más peligroso. Se ha de bajar hasta esta altura, prender fuego aquí... se nos ha apagado diría yo... o no, no, no, no.

Puyal:
No, està cremant.
No, está quemando.

Otero:
Però potser hi ha massa llum.
Pero quizá hay demasiada luz.

Puyal:
Massa llum a on? Al local?
¿Demasiada luz, dónde? ¿Al local?

Otero:
Al plató, perquè vostès veuen des d’aquí el foc?
En el plató, porque ustedes ven desde aquí el fuego?

Puyal:
No, no es veu el foc, però potser podrem fer algun efecte que sigui possible veure una miqueta el foc, estem rebaixant les llums, potser encara hauríem de rebaixar un pel més. Ara si que estem en condicions de contestar més preguntes Alícia.
No, no se ve el fuego, pero quizá podríamos hacer algún efecto que haga posible ver un poco el fuego, estamos rebajando las luces, quizá aún tendríamos que bajarlas un poco más. Ahora sí que estamos en condiciones de contestar más preguntas Alicia.

Alicia:
Estàvem preguntant si sap tocar la gaita.
Estábamos preguntando si sabe tocar la gaita.

Puyal:
Sí, ha dit que no li agradava bufar.
Sí, ha dicho que no le gustaba soplar.

Alicia:
Si està separada o divorciada.
Si está separada o divorciada.

Otero:
Cap de les dues coses.
Ninguna de las dos cosas.

Alicia:
I també pregunta la gent si hi ha possibilitat de...
Y también pregunta la gente si hay posibilidad de...

Puyal:
Perdoni!, Això es contesta així i prou?
¡Perdone! ¿eso se contesta así y ya?

Otero:
Sí... Mira, aquí la coetània diu que sí.
Sí... Mira, aquí la coetánea dice que sí.

Coetània
A mi em sembla perfecte.
A mí me parece perfecto.

Puyal:
Molt bé, què més Alícia?
Muy bien, ¿qué más Alicia?

Alicia:
Si hi ha possibilitat de que torni a viure amb el senyor Ramon Pellicer.
Si hay posibilidad de que vuelva a vivir con el señor Ramón Pellicer.

Otero:
L’experiència em diu que mai a la vida pots dir que això no ho faràs mai o que tal cosa la faràs sempre. La vida s’ha de viure i mai saps el que pots trobar darrere d’una cantonada. No ho sé.
La experiencia me dice que nunca en la vida puedes decir que esto no lo harás nunca o que tal cosa la harás siempre. La vida se ha de vivir y nunca sabes lo que te puedes encontrar detrás de una esquina. No lo sé.

Alicia:
Passem a les preguntes més professional.
Pasemos a las preguntas más profesionales.

Puyal:
Un moment, Sr. Otero, remena bé la queimada?
Un momento, Sr. Otero, ¿Mueve bien la queimada?

Sr. Otero:
Sí, sí, perfectamente.

Puyal:
Vostè, si nota que no ho fa correctament ens ho fa saber. Continuem amb les preguntes.
Usted, si nota que no lo hace correctamente nos lo hace saber. Continuemos con las preguntas.

Alicia:
Si alguna vegada s’ha quedat en blanc davant la camera.
Si alguna vez se ha quedado en blanco delante de la cámara.

Otero:
Sí moltes vegades i és un moment terrible que no recomano ni al pitjor dels enemics. Quan m’ha passat ho he dit, per això, abans que ho notin i quedi malament dic, ai!, ara se m’ha anat el sant al cel. Això al aire ho he dit com a mínim quatre o cinc vegades a la meva vida.
Sí, muchas veces y es un momento terrible que no recomiendo ni al peor de los enemigos. Cuando me ha pasado lo he dicho, antes de que me lo noten y quede mal digo ¡Ay!, ahora se me ha ido el santo al cielo. Eso lo he dicho como mínimo cuatro o cinco veces en mi vida.

Puyal:
Molt bé, com va la queimada, quanta estona li queda a la queimada?
Bien, ¿Cómo va la queimada, cuánto rato le queda?

Otero:
Ui!, depèn, si la volen forteta, cinc o sis minuts com a mínim, no o tres o quatre, no sé. Però em començo a cremar els dits ja. 
¡Uy!, depende, si la quieren fuerte, cinco o seis minutos como mínimo, no, o tres o cuatro, no sé. Pero me comienzo a quemar los dedos ya.

Puyal:
Això es fa amb aquest recipient normalment? Això és terra cuita?
¿Esto se hace con ese recipiente normalmente? ¿Eso es tierra cocida?

Otero:
Sí, és fang.
Sí, es barro.

Puyal:
Més coses Alícia.
Más cosas Alicia.

Alicia:
La gent vol saber quant tornarà a la televisió.
La gente quiere saber cuándo volverá a la televisión.

Otero:
Puff... no ho sé Alícia, suposo que tan aviat com tingui la ocasió de fer un programa que m’agradi. En els temps que corren... jo sempre dic que corren mals temps per la lírica. No m’agrada una bona part de la tele que s’està fent en aquests moments.
Puff... no lo sé Alicia, supongo que tan pronto como tenga la ocasión de hacer un programa que me guste. En los tiempo que corren... yo siempre digo que corren malos tiempos para la lírica. No me gusta una buena parte de la tele que se está haciendo en estos momentos.

Puyal:
Alguna cosa més Alícia?
¿Alguna cosa más, Alicia?

Alicia:
Sí, si en aquesta professió qui no té padrins no va enlloc.
Sí, si en esta profesión, quién no tiene padrinos no va a ningún sitio.

Otero:
Jo no tenia cap.
Yo no tenía ninguno.

Alicia:
I si ha rebut ofertes o ha pensat a fer cinema.
Y si ha recibido ofertas o ha pensado en hacer cine.

Otero:
Sí, no, jo no hi he pensat, però un parell de vegades m’han fet ofertes que òbviament jo no hi he acceptat perquè no estic preparada per fer cinema, vull dir, jo no sóc una actriu de vocació, ni tinc coneixements, ni m’he preparat per això, per tant em semblava poc adient fer-ho.
Sí, no, yo no he pensado, pero un par de veces me han hecho ofertas que obviamente yo no he aceptado porque no estoy preparada para hacer cine quiero decir, yo no soy una actriz de vocación, ni tengo conocimientos, ni me he preparado para ello, y por tanto me parecía poco apropiado hacerlo.

Puyal:
Molt bé, jo crec que pot ser la queima estarà ja en condicions, i si no ho està ens podem fer una idea de com estaria si estigués en condicions. Ho dic perquè el tems va passant.
Muy bien, yo creo que quizá la queimada estará ya en condiciones, y si no lo está nos podemos hacer una idea de cómo estaría si estuviera en condiciones. Lo digo porque el tiempo va pasando.

Coetània
Sabes algun conxuro?
¿Sabes algún conjuro?

Otero:
No, no en sé cap. ¿Tu sabes?
No, no sé ninguno, ¿tú sabes?

Coetània
No, no me’n recordo.
No, no me acuerdo.

Sr. Otero:
Hay uno aquí si lo quieres.

Puyal:
Vostè sap algun conxuro Sr. Otero?
¿Usted sabe algún conjuro Sr. Otero?

Sr. Otero:
No, pero tenemos aquí una fotocopia que se puede leer y ya está

Puyal:
Sí, ¿y es muy largo el conxuro?

Sr. Otero:
No.

Puyal:
No? Pues vaya a buscar la fotocopia. Mentrestant diríem que la queimada està en condicions ja? Està a punt?, vostès què dirien? Seria qüestió de començar. El conxuro quan es llegeix, abans d’acabar la queimada o quan se està fent?
¿No?, pues vaya a buscar la fotocopia. Mientras tanto, ¿diríamos que la queimada está en condiciones ya? ¿Está a punto?, ¿Ustedes qué dirían? Sería cuestión de comenzar. ¿El conjuro cuándo se lee, antes de acabar la queimada o cuando se está haciendo?

Otero:
Quan se està fent.
Cuando se está haciendo.

Puyal:
I també sona la gaita quan se està fent la queimada? Bé, el conxuro.
¿Y también suena la gaita cuando se está haciendo la queimada? Veamos, el conjuro.

Otero:
És molt dur...
Es muy duro...

CONXURO

Puyal:
Bé, Sr. Otero, vol vostè tastar la queimada i ens dona un veredicte?
Veamos, Sr. Otero, quiere usted probar la queimada y nos da un veredicto?

Sr. Otero:
Está buena.

Puyal:
¿Está buena?

Otero:
Diu que está buena, el pobre.
Dice que está buena, el pobre.

Puyal:
Diu que està bona, es refereix òbviament aquesta magnifica queimada que ens acaba d’obsequiar la nostra invitada d’avui aquí al programa. Moltes gràcies.
Dice que está buena, se refiere obviamente a esta magnífica queimada que nos acaba de obsequiar nuestra invitada de hoy aquí en el programa. Muchas gracias.


Política de Privacidad Política de Cookies © 1998-2024 juliaotero.net